Un dilluns a la nit el mar va desapar�ixer. Sense ni tan sols dir ad�u va marxar i ens va deixar un embolic que no vegis. Mentre aquests que duen bata blanca, aquests que venen de la ciutat tan sobrats, aquests que ens miren a nosaltres com si no tingu�ssim llengua, encara arrugen el front, nosaltres que som, �s a dir: �rem, del mar, que l�anomenem la Mar amb maj�scula i en femen� com si d�una dona es tract�s, nosaltres ten�em el merder fet davant de casa nostra. Els primers dies pod�em anar caminant sobre el que abans havia estat el fons de la Mar i agafar amb les mans el peix mort per menjar-nos-ho. Despr�s, per�, quina pudor!
Un lunes por la noche desapareci� el mar. Sin ni siquiera decir adi�s se march� y nos dej� un l�o que no veas. Mientras aquellos de la bata blanca, aquellos que vienen de la ciudad tan sobrados, aquellos que nos miran a nosotros como si no tuvi�ramos lengua, todav�a arrugan la frente, nosotros que somos, o sea: �ramos, del mar, al que llamamos la Mar con may�scula y en femenino como si de una mujer se tratase, nosotros tenemos el l�o delante de nuestra casa. Los primeros d�as pod�amos ir caminando sobre el fondo de la Mar y coger los peces muertos con la mano. Pero despu�s, �qu� peste!
A Monday night the sea vanished. Without even saying goodbye it went away and left us with an unbelievable mess. While those in the white coats, those who come so highbrow from the cities, those who look upon us as if we had no tongue, still frowned, we who are, that is: were, of the sea whom we call "the Sea" and "she" with an capital first letter and as if it was a woman, we have the mess in front of our homes. In the beginning we could walk upon that what before was the ground of the Sea and pick up the dead fishes by hand. But later, what a stink!
In einer Montag Nacht verschwand das Meer. Ohne sich zu verabschieden ging es und hinterlie� uns einen �rger, der sich gewaschen hat. W�hrend jene in den wei�en Kitteln, jene, die so hochn�sig aus der Stadt kommen, jene, die uns angucken, als w�rden wir nicht einmal sprechen k�nnen, haben wir, die wir vom Meer sind, das hei�t: waren, und die wir es "die See" und "sie" nennen, mit gro�em Buchstaben und als ob es eine Frau w�re, den ganzen �rger vor unserer Haust�r. Anfangs konnte man noch hinauslaufen auf dem, was einmal der Seegrund gewesen war, und die toten Fische mit der Hand auflesen. Aber sp�ter, was f�r ein Gestank!
|
|
|
|||
|
|
|
|
|
|
Optimized for IE5.0. To better view the photos, please enter fullscreen mode. |
(c)Nil Thraby, 2002. All rights reserved. |
|